70.3 IRONMAN CALELLA-BARCELONA

I la challenge va desaparèixer. I va venir Ironman. La franquicia americana es va menjar l'europea, més merchandising, tot més tamany XL, però en definitiva l'essència, i sobretot dels participants, va ser la mateixa.

Mateix run run el dissabte, dorsals, briefing, dinar, check in bici, pasta party i anar a dormir amb una mica de nus a l'estomac.

Mateixes cares de concentració el diumenge matí, mateixa tensió que anys anteriors, per la meva part a l'expectativa de com responia el tendó d'Aquiles, sense haver entrenat ni preparat la prova, aquest cop intentar ser finisher més que mai i aconseguir acabar sense dolor.

Content de veure les ganes dels meus companys del Sant Boi, que eren debutants en la distància però preparats suficientment per un half i més enllà. Amb els nervis i els dubtes que jo tenia fa 3 anys quan vaig fer la meva primera mitja distància. Tampoc soc un veterà en aquestes curses, però l'experiència és un grau.

I així va ser. Sense capficar-me en temps ni distàncies, amb el handicap de sortir a la última onada dels participants, a les 7.23 del diumenge, després d'haver estat el dissabte amb la familia, l'Àngels i l'Abril, amb els amics i companys, respirant l'ambient de la cursa, de Calella, dels carrers, de la expo i de nosaltres mateixos, iniciava el tram de natació sense gaire esperit competitiu. Potser l'excés de conservadurisme em va penalitzar en els temps, però vaig intentar gaudir el que vaig poder.

El tram de natació es va disputar amb un aigua de fàbula, transparent, en calma, anàvem passant boies, fins 8, en paralel a la costa. Alguns cops com és habitual en els primers 200m fins que es va estirar el grup. Després calma chicha, amb alguna ziga zaga seguint la sorra que em va fer nedar al final 2100 metres en lloc dels 1900, en un temps de 40 minuts.Més o menys el previst tot i que 38 hagués estat més lògic.

T1 interminable, vaig pagar aquesta falta de competició i de esgarrepar minuts. Neopré, un error amb els guants d'un parell de minuts interminables, mitjons .... caminant per el box per agafar la bici pendent de l'aquiles ... total, uns 8 minuts, de rècord, però negatiu.

I agafem la bici. Recorregut conegut i sè on toca patir. Però tiro de pinyons i de ritme lent. Les cames les tinc cansades però de l'aigua, el ritme és lent també on hauria de ser més fresc. No vaig gaire bé però se que patint podré fer els 90 km. No hi ha incidències, menjo a la bici quan toca, aigua, isotònic, gels, els voluntaris com sempre perfectes, i excepte una topada amb una bici i una moto de l'organització (ja els hi val) tot ok fins arribar, cansat, a boxes.

T2 ràpida aquest cop (o més que abans), i a còrrer. M'esperen 21 km d'incertesa, de veure com aguanto físicament, de tendons i de benzina. La primera no apareix, ja ho hagués firmat fa uns mesos, però la segona desapareix al km 12 aprox. A partir d'aquí toca lluitar contra el cansament, el vent i la solitud, doncs vaig a la cua del grup, son dues voltes a un circuit de 10, però entre el meu ritme, i que he sortit dels ultims, gairebé mitja hora més tard que els primers, no tinc companys de penes i dolor, només el terra, el vent, i petjada rera petjada.

Però ho veig arribar. M'emociono una mica abans, quan penso en el patiment desde finalitzar l'octubre l'Ironman complert. El dolor, l'error de parar de cop pensant que es recuperaria sol, les sessions amb els fisios, la fase de recuperació al sorral .... tot aixó m'emociona, però no en creuar la meta. aquest cop que vaig més lleuger, m'abraço amb l'Abril i l'Àngels que estan al final. Entro en 7h4min. Més de mitja hora respecte l'any passat mateix circuit, però en circumstàncies diferents.

Més que content, satisfet, com haver fet uns deures. I haver aprovat, res més. Content per els meus companys, que hem compartit algunes sortides, poques aquests mesos, però veig en ells la satisfacció del debutant i del finisher. S'ho mereixen tots.

I pleguem veles. Un altre cursa a la butxaca, aquest cop un 70.3, amb la medalla i samarreta dels americans, que fan conjunt amb el tatoo que ja em vaig fer a l'octubre. sóc un home anunci.

Però aixó és una etapa. D'aquí unes setmanes toca la quebrantahuesos, sensacions diferents per a mí i debut en una distancia cicloturista de 200 km i 3300 m d'altitud acumulada. Tinc uns dies per pedalar, per fer km i esperar que els ports del Tour de França no se'm facin interminables.

Aquí unes fotos de l'esdeveniment:

Sergi, Ferran, Amadeu, Kiko, Jordi, Joan Antoni i Eva. No hi erem tots encara

Els que falten. Javi, David, Aleix, Ricard i Miguel Angel. I el Toni que vindria més tard.

Tot XL. Camionarru.

A la carpa de les transicions. Amb les bosses del material.

Fent passar els nervis de qualsevol manera :-)

Anem a l'aigua? 1900 metres d'aigua fresqueta

Purito, Ferrys, Chorch i Marcelo :-

El record. 70.3 milles, 113 km. I aprop de casa. Otra más a la saca !!!

I fins aquí la crònica. Ja van 3 mitjos Ironman i un de sencer. Distàncies olímpiques i sprints. Potser la olímpica és la més equilibrada. Et pots buidar sense un entrenament excessiu. Cada una té el seu encant, tampoc cal triar avui ......

Salut i trikm !!