QUEBRANTAHUESOS 2014

La Quebranta es una cursa mítica pels cicloturistes. Aquesta va ser la 24 edició i es una cursa on s'hi entra per sorteig, degut a la gran demanda que hi ha, i només capacitat per 10.000 participants. A part de tots els populars, sempre hi prenen part figures com va ser aquest any el cas de l'Indurain (que va fer el 186), Olano (84) i d'altres menys coneguts però que venen del mon professional.

També hi ha certa polèmica perque ciclistes que han estat sancionats per dopatge hi participen i hi ha certa pressió perque aquí tampoc els deixin participar.

Jo m'hi vaig inscriure a finals de l'any passat, conjuntament amb el Diego, teniem accés directe per haver participat l'any passat a la curta, la Treparriscos de 90 km. Així doncs, tot i no haver entrenat gairebé res, i menys específic per el desnivell acumulat que ens tocaria, el passat divendres marxavem cap a Sabinánigo. Sortida el dia 21 a les 7.30 dels 200 km de la temuda cursa Quebrantahuesos. 3500 metres de desnivell, 4 ports, Somport, Marie Blanc, Portalet i Hoz de Jaca. Con un par.

Vaig decidir finalment utilitzar la bici de tres plats, l'antiga, em donaria més marge i més oxigen, sobretot en l'ultim port, on les forces ja van molt justes.

Disposem de 8 avituallaments, de líquid i solid. Agafo gels i barretes, les eines, xubasquero (doncs està prevista pluja) i tota la equipació de guants, ermilla paravents, casc, etc. Tot al cotxe i a fer km.

El divendres fem unes tapes, patata típica del bar "La Campanilla", sopem a un Italià, a Jaca, on dormirem, pasta, aigua, una cerveseta i el xupito de rigor, d'herbes, com marca la tradició. Abans, recollida de dorsal i visita exprés a la expo. Bicis de les primeres quebrantas, fotos per recordar (altres no) i empapar-nos de l'ambient. Purament ciclista.

Res comparat amb les d'ara

Dissabte. 4.45 despertador. Esmorçar a l'hotel, torrades, melmelada, café, croissant i suc. Ja tenim combustible. Cotxe i cap a Sabiñánigo. Aparquem molt bé, ben localitzats i preparem tots els estris. Repasar frens, oli a la cadena, rodes, cobertes, el material, que no falti res. El dia sembla molt bo, però ens hem d'endinssar a França i el temps pot canviar molt.

Això ens espera:

 

Desde les 6:30 que la gent va entrant als calaixos, per temps aconseguit en anys anteriors o en el gris, el nostre, primera participació. Acumulació de 10.000 ciclistes a la sortida, més uns 2000 de la cursa menor. Tensió, molta, en l'ambient.

Ens desitjem sort amb el Diego. És el moment de la veritat. 7:30 i es mouen els primers. Nosaltres passariem a les 7:38 per l'arc de sortida, marcat amb el xip. cronòmetre a zero. Comença la Quebrantahuesos. A patir.

Primers 17 km de Sabiñanigo a Jaca, en grups, plat gran, es pedala fàcil, son moments de tensió, es va ràpid, es pot caure, veus eines i gels de la gent que no l'ha fixat correctament a la bici, algun bidó.

Cap els 20, desde Jaca, s'inicia Somport. Un fals pla els primers 5, per anar augmentant el desnivell, passant per Canfranc, Candanchú, i coronant amb cert esforç després de 30 km Astún, i iniciar el descens. Ja estem a França. He cremat energies però estic bé. Paro en coronar a menjar taronja i platan i em preparo per 40 km de baixada.

Vistes impressionants. La gent, al seu ritme

 Veig alguna caiguda, gent a terra que l'estan atenent. El terra està sec, però la gent vol recuperar el temps que ha perdut a la pujada. És un error. Falta molt. La pròpia gravetat et porta al km 88 als peus de Marie Blanque, el més temut, sobretot els seus ultims 4 km.

Aquí es veu gent ja tirant de la bici caminant. Sort dels meus tres plats. El problema es que no hi ha descans. Tot és pujada, cap amunt, amunt i amunt i no pots recuperar. Faig alguna parada tècnica a l'ombra, em prenc un gel, aigua, isotònic però en tot moment sobre la bici. El port et va indicant cada km el desnivell mig i així veus el que t'espera i les forces que hauràs de gastar. No hi ha cap remei, apretar dents i cames cap amunt. Corono Marie Blanque i de nou un fort descens amb alguna fase de planeig que ens portarà a Portalet, el tercer port del dia, també mític. 30 km d'ascensió, desde el 120 al 150, tampoc hi ha descans.

Si les diferències de temps entre els ciclistes es van ampliant durant la cursa, aquí ja és brutal. Els ritmes son lents per els que m'envolten, portem ja moltes hores de cursa, unes 7 hores, i hem de seguir, no podem defallir. No hi ha rampes tampoc molt brutals, però has de pedalar continuament. A Portalet hi ha 3 avituallaments, el segon al km 18. Recuperació de forces i ens esperen els últims 10, on la pendent s'incrementa, i les forces minven.

Hi ha gent animant que et fa sentir un professional, però res mes lluny de la veritat. com poden fer una cursa de tres setmanes a nivell pro? No es el dopatge, es una professió de sacrifici, dormir poc, i exigir-te molt. el tema del dopatge és per destacar entre ells, però tots es mereixen un reconeixement. 

Nosaltres avui no gaire, intentem gaudir d'aquest esforç, però molts pensen que no tornaran, i somiaran alguns dies en el Portalet. Això és l'infern !!

Els ultims 4 km son de vent en contra per acabar de fer el complert. Justet de forces puc coronar i desde el km 150 iniciar ja el retorn, creuada la frontera, cap a Sabiñánigo. Ens espera un descens, més suau que els anteriors, i les postres, Hoz de Jaca. No seria res, sinó fos per tot el que portem a les cames acumulat. Hi ho pago. Just després de Portalet, poso plat gran, apreto, ve una petita pujada, i m'agafen dues rampes als dos quàdriceps que em deixen grogui. Però si falten 50 km !! Afluixo i tot i amb les rampes segueixo pedalant, es van fent més suaus i tot i que van avisant les vaig controlant pedalant més suau. Abans d'arribar a Hoz, em paro a una ambulància i em posen Reflex a les dues cames. Recomanat, funciona !! Han de fer parte, sortiré a les estadístiques. Parte por calambres. Que hi farem. Una mica més i Hoz de Jaca. A patir de nou, encara més per la por de les rampes, encara que les rampes son les que ens trobem amb la bici, pendents del 12 i 13% i arribem al cim.

Ja estem al 170. Falten 30. En la baixada es torna a formar un grupet d'uns 30 ciclistes, a una mitjana de 50 km/h enfilem cap a Sabiñanigo. Faltará però la sorpresa final. Uns 800 metres amb noves rampes del 10% que t'acaben de matar. última baixada, entrem al poble. Entrada a meta. 

Total, 10h 26minuts, medalla de bronze i diploma.

Esgotador. Aquesta és la definició. Acabes fonent la última espurna d'energia, però com sempre, després d'uns dies, consideres que ha valgut la pena, i ja estàs pensant en la propera. En Diego va finalitzar en uns meritoris 8h28m, medalla de plata.

Algunes dades, el que va guanyar ho va fer en 5h56m, jo vaig arribar el 7200 de 10.000 aprox. L'ultim classificat, sobre les 12.00 hores. Bastantes caigudes, molta calor i humitat, deien que una de les més dures per les condicions del clima. Una experiència més.

Ha valgut la pena, si no ho fas no saps el que et perds, perque la opció de quedar-se a casa, sempre hi és, oi que si?

La diferència solar :-)

Aquesta marxa, juntament amb el mig de Calella eren els objectius aquesta temporada. Ara m'aturo de proves i reptes fins finals de setembre, Triatló Olimpica de Gavà. Encara falta. Vull gaudir de les sortides i dels caps de setmana sense presió, sense pensar que hagi d'estar en forma per la propera. Intentarem mantenir el tó fisic, i a principis de setembre ja ens hi posarem per Gavà. Intentarem fer vacances !!

Salut i km!!

jordi

TRI CAMBRILS - SPRINT

Després de l'esforç del mig IM a Calella tocava descansar una mica, fent alguna sortida, però focalitzat després a la Quebrantahuesos del 21 de juny. Això volia dir bici, bici i més bici.

No volia perdre però l'essència del Tri i per això em vaig inscriure pel dia 15 a Cambrils, distància curta, 750/20/5 per trencar una mica la monotonia de la bici.

Sense entrenar swim i run, les imatges dels entrenaments eren les mateixes:

Sobretot matinar molt. Fa molts dies que no em desperto pel rellotge biològic, tot son alarmes. Aquest dia de Sitges, quedem amb el Diego a les 6.30. Passar les costes a aquella hora és un luxe. Sense cotxes, ocellets, el soroll del mar.... Després ell torna per Foix i jo desfaig costes de nou. Molt bona sortida i més km a les cames.

Platja de Sitges, ben ben aviat

Mirador de les costes del Garraf. Per llençar-s'hi

Uns dies després, una mica més entrenat, toca Montserrat. Amb el maillot de la Monegros BTT que finalment no vaig poder fer, fem els gairebé 100 km en unes 4 hores. Bona sortida també.

I el dia 15 tocava Cambrils. Matinada i amb el cotxe cap a aquesta vila de Tarragona, molt records dels meus estius allà, amb els amics del Cala Garbi, amics per tota la vida. Sortim amb uns quants cotxes en grup desde Sant Boi, d'altres han fet nit a Cambrils. Arribem molt be de temps, podem aparcar i agafar tot el material per portar al box. Només dos fem l'sprint, la resta la olimpica i surten a les 8.00. Els "sprinters" a les 10.30 (finalment va ser a les 11.00). Això volia dir molta espera després de deixar les coses organitzades, però sempre la logística hi està present. Hem de deixar al guardarropia el neopré i la roba per després. Son molts detalls !!

Veiem com fan la sortida els de la olimpica, la T1, café i WC i a preparar-se per la nostra sortida. L'aigua està bé. L'ús del neopré és opcional, quasi tothom el porta. 

11.00 Tret de sortida. Uns 350 participants en aquesta categoria. Gairebé sense cops entrant a l'aigua, bona orientació, em vaig sentir força bé, de menys a més, doncs feia força dies que no entrenava aigua. La transició T1 molt llarga per arribar a boxes i un temps final de 18 minuts.

Agafem la bici i fem un recorregut de 10 km per la nacional per tornar per sentit contrari. Lleugera pendent a l'anar, em criden l'atenció (3 vegades !!) els jutges per fer drafting amb noies. 

Primer m'enganxo a un grup de 5 nois, veig que el ritme és un puntet fort per mi, després d'uns 3 km, els deixo i espero el següent. Aquest es millor i és on hi ha les noies i nois barrejats, els jutges el separen. Carai, son les bicis que em trobo, no ho faig espressament. Es bo protegir-se del vent. 

Ens quedem només nois i anem fent relleus. Els km van passant ràpid, la gent que està a les portes dels campings ens animen. Els que volen sortir amb els cotxes no tant .........

Al final m'escapo del grupet i faig els ultims 7km sol a bon ritme, finalitzant el segment en 40 minuts.

Ara toca còrrer, T2 molt ràpida i a fer els 5 km. Els olímpics han acabat fa estona, la gent anima, els meus companys també. A un ritme de 4:45 de mitjana coincideixo amb un participant del CN Reus i fem el segment junts, mantenint el ritme. Veig però que el conus de canvi de sentit, pel passeig marítim, és als 3 km, no ho entenc hi això vol dir 6 km de run. És només 1 km més, però es curiós perque l'impacte psicològic és important, és com si les forces estiguessin ajustades per 5.

Anem fent, bon ritme, al final ell apreta els últims 700 i el deixo anar, vaig just i jo apreto els últims 300. Faig un temps de 29 minuts.

Foto finisher:

Temps final de 1h27min. Classificat el 122 de 327. Força bons temps en els tres segments. El millor .... haver corregut sense dolor. L'Aquiles ja es història, el millor simptoma per afrontar la temuda Quebrantahuesos.

Ja és aquí !!

jordi

70.3 IRONMAN CALELLA-BARCELONA

I la challenge va desaparèixer. I va venir Ironman. La franquicia americana es va menjar l'europea, més merchandising, tot més tamany XL, però en definitiva l'essència, i sobretot dels participants, va ser la mateixa.

Mateix run run el dissabte, dorsals, briefing, dinar, check in bici, pasta party i anar a dormir amb una mica de nus a l'estomac.

Mateixes cares de concentració el diumenge matí, mateixa tensió que anys anteriors, per la meva part a l'expectativa de com responia el tendó d'Aquiles, sense haver entrenat ni preparat la prova, aquest cop intentar ser finisher més que mai i aconseguir acabar sense dolor.

Content de veure les ganes dels meus companys del Sant Boi, que eren debutants en la distància però preparats suficientment per un half i més enllà. Amb els nervis i els dubtes que jo tenia fa 3 anys quan vaig fer la meva primera mitja distància. Tampoc soc un veterà en aquestes curses, però l'experiència és un grau.

I així va ser. Sense capficar-me en temps ni distàncies, amb el handicap de sortir a la última onada dels participants, a les 7.23 del diumenge, després d'haver estat el dissabte amb la familia, l'Àngels i l'Abril, amb els amics i companys, respirant l'ambient de la cursa, de Calella, dels carrers, de la expo i de nosaltres mateixos, iniciava el tram de natació sense gaire esperit competitiu. Potser l'excés de conservadurisme em va penalitzar en els temps, però vaig intentar gaudir el que vaig poder.

El tram de natació es va disputar amb un aigua de fàbula, transparent, en calma, anàvem passant boies, fins 8, en paralel a la costa. Alguns cops com és habitual en els primers 200m fins que es va estirar el grup. Després calma chicha, amb alguna ziga zaga seguint la sorra que em va fer nedar al final 2100 metres en lloc dels 1900, en un temps de 40 minuts.Més o menys el previst tot i que 38 hagués estat més lògic.

T1 interminable, vaig pagar aquesta falta de competició i de esgarrepar minuts. Neopré, un error amb els guants d'un parell de minuts interminables, mitjons .... caminant per el box per agafar la bici pendent de l'aquiles ... total, uns 8 minuts, de rècord, però negatiu.

I agafem la bici. Recorregut conegut i sè on toca patir. Però tiro de pinyons i de ritme lent. Les cames les tinc cansades però de l'aigua, el ritme és lent també on hauria de ser més fresc. No vaig gaire bé però se que patint podré fer els 90 km. No hi ha incidències, menjo a la bici quan toca, aigua, isotònic, gels, els voluntaris com sempre perfectes, i excepte una topada amb una bici i una moto de l'organització (ja els hi val) tot ok fins arribar, cansat, a boxes.

T2 ràpida aquest cop (o més que abans), i a còrrer. M'esperen 21 km d'incertesa, de veure com aguanto físicament, de tendons i de benzina. La primera no apareix, ja ho hagués firmat fa uns mesos, però la segona desapareix al km 12 aprox. A partir d'aquí toca lluitar contra el cansament, el vent i la solitud, doncs vaig a la cua del grup, son dues voltes a un circuit de 10, però entre el meu ritme, i que he sortit dels ultims, gairebé mitja hora més tard que els primers, no tinc companys de penes i dolor, només el terra, el vent, i petjada rera petjada.

Però ho veig arribar. M'emociono una mica abans, quan penso en el patiment desde finalitzar l'octubre l'Ironman complert. El dolor, l'error de parar de cop pensant que es recuperaria sol, les sessions amb els fisios, la fase de recuperació al sorral .... tot aixó m'emociona, però no en creuar la meta. aquest cop que vaig més lleuger, m'abraço amb l'Abril i l'Àngels que estan al final. Entro en 7h4min. Més de mitja hora respecte l'any passat mateix circuit, però en circumstàncies diferents.

Més que content, satisfet, com haver fet uns deures. I haver aprovat, res més. Content per els meus companys, que hem compartit algunes sortides, poques aquests mesos, però veig en ells la satisfacció del debutant i del finisher. S'ho mereixen tots.

I pleguem veles. Un altre cursa a la butxaca, aquest cop un 70.3, amb la medalla i samarreta dels americans, que fan conjunt amb el tatoo que ja em vaig fer a l'octubre. sóc un home anunci.

Però aixó és una etapa. D'aquí unes setmanes toca la quebrantahuesos, sensacions diferents per a mí i debut en una distancia cicloturista de 200 km i 3300 m d'altitud acumulada. Tinc uns dies per pedalar, per fer km i esperar que els ports del Tour de França no se'm facin interminables.

Aquí unes fotos de l'esdeveniment:

Sergi, Ferran, Amadeu, Kiko, Jordi, Joan Antoni i Eva. No hi erem tots encara

Els que falten. Javi, David, Aleix, Ricard i Miguel Angel. I el Toni que vindria més tard.

Tot XL. Camionarru.

A la carpa de les transicions. Amb les bosses del material.

Fent passar els nervis de qualsevol manera :-)

Anem a l'aigua? 1900 metres d'aigua fresqueta

Purito, Ferrys, Chorch i Marcelo :-

El record. 70.3 milles, 113 km. I aprop de casa. Otra más a la saca !!!

I fins aquí la crònica. Ja van 3 mitjos Ironman i un de sencer. Distàncies olímpiques i sprints. Potser la olímpica és la més equilibrada. Et pots buidar sense un entrenament excessiu. Cada una té el seu encant, tampoc cal triar avui ......

Salut i trikm !!